CURRÍCULUM ARTÍSTIC
Betxí (Castelló de la Plana), 1961
Llicenciat en Belles Arts, especialitat d’escultura per la Universitat Politècnica de València.
Estança en París col·laborant amb l’escultor Shamai Haber.
PREMIS: 2on Premi en el Certamen de Escultura a L’aire lliure Ciutat d’Orpesa .
2on Premi en el concurs de Disseny del galardó per a la Ciutat de Benicàssim.
1er. Premi en el Certamen d’Escultura a l’aire lliure Ciutat de Borriana.
1er, Premi en el concurs per a la decoració artística de l’Àrea de Ciències Jurídiques (decanat) en La universitat Jaume I de Castelló
1er. Premi en el concurs per a la decoració artística de la Biblioteca de la Universitat Jaume I de Castelló.
1er. Premi en el concurs per a la decoració artística de la Universitat Jaume I de Castelló, Facultat de Econòmiques.
Premi de Escultura “Fundació Caja Vital Kutxa” Santa Cruz de Campezo.
2on Premi de Escultura Antonio López. Pinto (Madrid)
Nombroses exposicions col·lectives i individuals: 4 exposicions en la Galeria Cànem, 5 vegades a la Fira ARCO-Madrid, axí com 2 vegades a la Fira Arte Santander i Arte Lisboa.
Les seves obres han estat adquirides per col·leccions i fundacions nacionals e internacionals de reconegut prestigi com: Colección Olor Visual,
Fundación Baruch Espinoza, Col.lection Scarpetta i Colección Fabricio.
Cal mencionar i resaltar l’exposició “ESPAI-TEMPS” de la seua obra en la SALA SANT MIQUEL [2022] Fundació Caixa Castelló.
PREMSA I PUBLICACIONS
L’ESPAI, EL FERRO, EL TEMPS | JOAN FRANCESC MIRA
Al taller de Miquel Gozalbo, a Betxí, regna entre l’esplèndid desordre de l’escultor ferrer, una massa aparentment caòtica, immensa, com una excrescència orgànica, com una carn que creix sense saber cap a on, com les ones concentrades d’una mar turbulenta: no sabria dir com què. És un pòlip de ferro sorgit del fons de l’oceà, és qualsevol cosa que vostés voldran, o no és res. Segons Miquel Gozalbo, que va treballar nou anys amb el seu pare construint aquesta forma tumultuosa que descansa al centre del seu taller, és la fusió de l’espai i el temps: l’espai que es va creant de dins a fora, amb buits i plens, amb l’afegit successiu de més cintes de metall que s’integren i es fonen en el cos, que finalment el delimiten i el tanquen; i el temps que significa hores, dies, mesos, anys de creixement i d’adquisició de límits i de sentit.
I això són les escultures de Miquel Gozalbo: un principi orgànic al qual el pas del temps, convertit en projecte i en visió, en història narrada en el ferro, li va donant la suggestió que qui ho contemple –equivocat o no- trobarà en la massa final resultant. Quan l’orgànic es combina amb l’inorgànic, poden sorgir budells o arrels obturats per vàlvules de motor, per connexions anguloses, per caragols de mecànica immediata. Quan hi ha una llarga història contada, pot aparéixer la forma o la visió d’infinit tancat. Quan la negror del ferro es tanca i es retorç ella mateixa, l’espectador ingenu pot projectar cabelleres de la Medusa, tempestes, o simplement un joc de llums i d’ombres, el pas del temps, un combinat de signes.
Ja sabem que tot això són només paraules, i que res no pot substituir el temps que el visitant d’una exposició, o qui visita el taller de l’escultor, passe davant de cada peça deixant-se penetrar per la força, el sentit o la pròpia fantasia projectada. Però deixeu-me dir que el temps gastat en la contemplació d’aquests espais construïts amb ferro, oberts o tancats, amb una història interna, serà un temps densament aprofitat.
ON S’AMAGA LA VERITAT?
MIQUEL GOZALBO, a cavall entre el s. XX i el segle XXI, ha esdevingut un referent de l’escultura amb ferro i pletines del qual ha creat una obra suggerent, valuosa i compromesa amb l’art.
Ja sé que diran vostés que no és tal o qual gran manipulador del “acer corten”, però és l’alquimista de l’acer de la construcció, que això són aquestes tires de ferro forjat. Treballant i retreballant aquestes peces arriba a la transformació de la matèria, donant-li un aspecte més dolç, suau i tàctil, com si de cautxú es tractés.
MIQUEL GOZALBO té una sèrie d’obres com banderes o draps en l’aire i que en la mostra intitulada “drap the draps” en va mostrar una. Aquesta peça que anomenava bandera, anava caent a trossos, tot i la duresa del material, s’esmicolava pel seu propi concepte. Aquesta sèrie de draps o domassos que complien la seua funció de cobrir, ocultar quelcom, ja anunciava aquesta nova etapa.
MIQUEL GOZALBO a l’exposició que ara inaugurem a la galeria Cànem, embolcalla, oculta, acarona, ho lliga, tot esperant l’objecte per a la seua ocultació o buidatge. Les clàssiques bandes metàl·liques ara voldrien la funció de material tèxtil, embolcallant uns objectes que els pressuposem existents.
MIQUEL GOZALBO ha capgirat els ulls, la seua mirada, cap endins, fent de les parpelles el mantell que insinua les noves obres, però aquest teixit ocular, càlid i humit, és, de fet, el dur i absorbent teixit del ferro. Teixit, com túnica d’escates, que abraça l’objecte, prenent la seua forma i, alhora, servint-li per a la defensa. Ningú no sap encara si en traure´l, el teixit, com en un joc de màgia, l’objecte hi seria o no, ja que, certament no el trobem en la peça de la pistola. Potser la intenció de Miquel Gozalbo tracta d’ocultacionisme o absència. Ocultació en el cas del got, inexistència en el cas de la pistola, però en tots dos casos, absència.
MIQUEL GOZALBO, potser inconscientment ens revela una nova iconografía: la pistola no està a la cartutxera, perill, i el got ens porta a la imatge de la font. Una manera nova de mencionar les coses, els objectes, les situacions sense la presència d’elles mateixes. Parlaríem de la presència de l’absència. (Ara em ve a la memòria la plaça major d’Alcanyís i l’acció de Pablo Serrano, així intitulada “la presencia de la ausencia”, en uns llunyans anys 70, pels voltants dels inicis d’aquesta galeria).
El món ens ha dit fins ara (a la galeria o a l’art) que difícil es veure, creure i crear: si no n’hi ha res, què en vols contar? L’ocultació soporta, absorbeix, xucla l’objecte i les situacions.
RAFAEL MENEZO